COMUNICAT OFICIAL DEL COL·LEGI OFICIAL DE PSICOLOGIA DE CATALUNYA (COPC)
SOBRE LA PROFESSIONAL QUE, SUPOSADAMENT, VA REALITZAR INTERVENCIONS AMB LA FAMÍLIA ANDIC
Barcelona, 9 de juliol de 2026.- Davant l’allau de preguntes rebudes respecte del cas Andic, tant per part dels col·legiats i col·legiades com per part dels mitjans de comunicació, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya informa que:
No consta que la Sra. Maria Julia L. hagi estat col·legiada al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, i tampoc que estigui col·legiada en cap altre col·legi de psicologia l’Estat espanyol. De fet, aquesta és una dada d’accés públic que es pot facilitar per part dels col·legis professionals.
Així, en no tractar-se d’una col·legiada del COPC ni haver tingut mai contacte amb l’entitat, el Col·legi no disposa de cap informació sobre els seus estudis finalitzats ni la seva titulació, més enllà del fet que a la documentació judicial es pugui parlar d’ella com a psicòloga, i que als mitjans de comunicació s’alterni aquest títol amb els de psicoterapeuta i psicoanalista per referir-se a ella.
Cal recordar que per exercir a l’Estat espanyol amb la denominació de psicòleg/òloga o en l’àmbit propi i específic de la psicologia, és obligatori tenir, com a mínim, la titulació de graduat/llicenciat en psicologia, i, a més, col·legiar-se. L'art. 2 de la Llei 43/1979, de 31 de desembre, sobre creació del Col·legi Oficial de Psicòlegs, estableix com a obligatòria la col·legiació dels psicòlegs i psicòlogues. A més, l’article 38 de la llei catalana de col·legis professionals (llei 7/2006 de les professions col·legiades) determina l’obligatorietat de col·legiació per a professionals de la psicologia i considera la no col·legiació com una falta administrativa que pot comportar sancions econòmiques. Per tant, la col·legiació és obligatòria per exercir la psicologia, en tots els àmbits i modalitats: sanitaris, no sanitaris, públics, privats, per compte d'altri o en règim autònom, salvant que existeixi alguna normativa que pugui establir el contrari per a casos concrets.
Per altra banda, donat que el secret professional no està lligat a la col·legiació, sinó a legislació més general que regula aquesta matèria, el fet de no estar col·legiada no l’exclouria del secret professional, com tampoc el fet d’estar-ho. En altres paraules, tant si és psicòloga col·legiada, com psicòloga no col·legiada, com no psicòloga, en qualsevol d’aquests tres casos, si el jutge o la jutgessa interroga aquesta persona -i li aixeca el deure, en cas de ser psicòloga, del secret professional- ella estaria igualment obligada a donar una resposta.
L'article 410 de la Llei d'enjudiciament criminal (LECrim) estableix l'obligació general de totes les persones residents a Espanya de comparèixer davant l'autoritat judicial i declarar sobre els fets dels quals tinguin coneixement quan siguin degudament citades. Aquesta obligació només admet les dispenses expressament previstes per la llei, entre les quals destaquen les relatives als testimonis vinculats per parentiu (article 416 LECrim), als ministres de culte i als funcionaris sotmesos a deure de secret oficial (article 417 LECrim).
Igualment, l'article 418 LECrim permet al testimoni negar-se a respondre a aquelles preguntes que puguin ocasionar un perjudici material o moral greu a determinats familiars.
Ara bé, quan la persona citada és un professional de la Psicologia, la seva declaració pot veure's condicionada pels deures de confidencialitat i secret professional inherents a l'exercici de la professió. En aquest sentit, l'article 199.2 del Codi Penal sanciona el professional que, incomplint la seva obligació de sigil o reserva, divulgui els secrets coneguts en l'exercici de la seva activitat professional. Aquest deure de confidencialitat es troba igualment recollit en el Codi Deontològic de la Psicologia (https://arxiu.copc.cat/adjuntos/adjunto_188.1524062657.pdf) aprovat pel Consejo General de la Psicología de España. Així, l'article 39 estableix que tota la informació obtinguda pel psicòleg o la psicòloga en l'exercici professional està emparada pel secret professional; l'article 40 disposa que aquest secret constitueix tant un deure com un dret del professional i que la informació només pot comunicar-se en els supòsits legalment previstos; i els articles 41 a 46 desenvolupen els límits de la confidencialitat, la custòdia de la informació, les dades obtingudes de tercers, els informes psicològics i la protecció de la documentació professional.
A aquest marc normatiu cal afegir la Llei 41/2002, bàsica reguladora de l'autonomia del pacient, l'article 7.1 de la qual estableix que tota persona té dret al respecte del caràcter confidencial de les dades relatives a la seva salut.
Per tant, la compareixença judicial d'un psicòleg o psicòloga com a testimoni no exclou que, en funció de les circumstàncies concretes del cas i de la naturalesa de la intervenció professional desenvolupada, puguin plantejar-se qüestions relatives a l'abast del deure de confidencialitat i del secret professional, que correspondrà ponderar, si escau, a l'autoritat judicial d'acord amb la normativa aplicable.
Com a últim punt a aclarir, en aquests moments el COPC encara no disposa d'informació directa i contrastada sobre els fets objecte del procediment ni sobre el tipus, naturalesa o abast de la possible intervenció professional a què fan referència les informacions aparegudes als mitjans de comunicació, motiu pel qual considera que aquesta i qualsevol altra consideració només pot efectuar-se des d'una perspectiva estrictament general i jurídica, sense valorar les circumstàncies específiques del cas.
Tanmateix, el COPC impulsarà totes les actuacions al seu abast per recollir la informació necessària i, un cop en disposi, analitzarà els fets amb el màxim rigor per determinar si existeixen indicis d'intrusisme professional o de mala praxi. Si es constata qualsevol actuació que pugui vulnerar la normativa vigent o els principis deontològics de la professió, el COPC exercirà totes les accions que estiguin al seu abast, fent ús de tots els instruments jurídics i institucionals dels quals disposa.
Finalment, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya recomana als ciutadans i ciutadanes que requereixen serveis dels i les professionals de la psicologia, assegurar-se sempre que aquests disposin de les titulacions legalment exigibles per a l'exercici de l'activitat concreta que desenvolupen, i que es trobin degudament col·legiats/ades. Aquesta és l’única manera d’assegurar-se que, en cas de valorar que s’ha produït una mala praxi, el Col·legi pugui respondre amb tot el seu aparell deontològic.
Relaciones de equivalencia y conducta
