Des del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya volem expressar unes paraules d’agraïment per a la Carme Thió, per tota la feina i el llegat que ens ha deixat com a professional i com a persona al llarg de la seva vida. Podríem escriure moltes coses sobre les aportacions que ens va regalar i compartir i, encara així, no trobaríem les paraules suficients per fer-li justícia ni per donar-li el lloc que mereix.
Era d’aquelles persones que et feien reflexionar i sentir que tots formem part del projecte de vida dels infants. Incansable i lluitadora, profundament enamorada de la seva professió. Amb una mirada que analitzava el present i, alhora, construïa el futur per a nosaltres i per a aquells que encara no han arribat. Moltes de les idees que ens ha deixat seran actuals per sempre. Com deia la Carme, “els valors s’aprenen vivint-los: si som empàtics amb els nens, ells ho són”. Les seves reflexions, tan humanes i encertades: “hi ha moltes criatures que no fan vida de nen”, “ni els càstigs ni els premis són educatius”.
Psicòloga especialitzada en educació infantil, es va dedicar tant a l’orientació i a la formació de mestres com a l’assessorament familiar. Un dels objectius de les trobades de pares era que es relaxessin, es tranquil·litzessin i no fessin tanta tragèdia del que sovint són anècdotes de la vida. Va ser un pilar molt important per a les famílies. Els pares es preguntaven: ho estem fent prou bé? Ella escoltava i els parlava amb una tendresa i una claredat reconfortants. Parlava de la necessitat de tenir paciència i temps per dedicar a les criatures, i de com els adults les fem anar accelerades: el problema és la manca de paciència, és a dir, la manca de temps.
Ens ensenyava, a famílies i professionals, a aprendre a acompanyar les criatures. Educar és estar al costat de la criatura per ser-ne la seva referència, acollir-la quan està preocupada i transmetre-li la nostra confiança.
La seva mirada cap a la infància: “L’objectiu educatiu hi és sempre, però les criatures han de jugar; hi ha moltes criatures que no fan vida de nen i no juguen perquè van a aprendre futbol i altres activitats, no a jugar. És evident que jugant aprens, però l’objectiu del joc és divertir-se, no aprendre, perquè la manera característica que té una criatura d’aprendre és jugant. L’objectiu ha de ser que els petits es diverteixin” (cita d’una entrevista al diari ARA).
Va ser autora de diversos llibres sobre l’educació dels infants, com ara Entre pares i fills (2013) i M’agrada la família que m’ha tocat (2013). Ha estat pionera al nostre país en el treball amb grups de reflexió familiar i un referent en l’àmbit de la criança. S’ha dedicat a l’orientació i a la formació de mestres, i ha estat una gran inspiradora per als psicòlegs en l’àmbit de l’educació.
Gràcies per la teva entrega i generositat, per la teva manera d’entendre la professió i per ensenyar-nos, amb l’exemple, què significa fer les coses amb excel·lència i humanitat. Per compartir el teu coneixement i per fer-nos créixer. Ens deixes un buit immens, però també un exemple que ens acompanyarà sempre. No t’oblidarem.